lunes, 27 de septiembre de 2010

Malanyeu: ¿no caben dos conceptos de la escalada en la misma pared?

Al volver de vacaciones un día navegando por la ‘red’ descubrí que se había abierto una nueva vía en Malanyeu, concretamente en la Paret del Devessó, a la izquierda de ‘La Carla’ se’n va a la selva’ (”Aina” ).
Reseña de 'Sisbemessanapren'

Este sábado había quedado con Joaquim para ir a escalar y entonces se me ocurrió que era un buen momento para ir a Malanyeu (ya no hace tanta calor, el pronóstico avanzado por ‘Meteocat’ era excelente y es un lugar que siempre me atrae para hacer alguna visita) y repetir esta última novedad y alguna más.

No hay ninguna dificultad para encontrar su recorrido ya que la reseña está bien confeccionada y el inicio está marcado por un parabolt de 8mm con chapa azul y el nombre grabado en la roca en dos ocasiones (¿era necesario duplicarlo?).

El primer largo inicia por unas placas fáciles (IIIº) que dan acceso a un pequeño desplome con mucho canto (IV+) asegurado con 2 parabolts. Sigue después por placa hasta llegar a un tramo algo más vertical (Vº) protegido con otros dos parabolts. A los 40m encontramos la R-1 con un parabolt de 10mm y otro de 8mm unidos con un ‘cordinillo’.

El segundo largo toma la placa de encima de la reunión por su margen derecho con un paso de Vº protegido con un parabolt, sigue un tramo fácil hasta llegar a una repisa sobre la cual encontraremos el paso más duro de la vía (6a- ó Ao-Vº), protegido con un parabolt y con una sabina un metro por encima que también podremos utilizar para asegurarnos. El resto de largo por placas de IVº hasta a los 30m llegar a la R-2, también como las mismas características que la anterior.

El último largo inicia algo en diagonal hacia la izquierda (IVº) para luego volver algo hacia la derecha hacia un ‘diedrillo’ de Vº en el que en su parte final encontraremos un parabolt para proteger el paso de salida, que se realiza saliendo hacia la izquierda. A los 20m llegaremos a la R-3, de iguales características a las dos anteriores.
Xavi iniciando el tercer largo 
Quim acabando el tercer largo

En los tres largos se pueden colocar más seguros al gusto (empotradores, friends. Alliens, etc). El descenso, tal como se detalla en la reseña de su aperturista, es mejor descender los dos últimos largos con cuerda simple, pero ‘ojo’ con el segundo rápel, ya que tal como se ve en la foto, las puntas llegan ‘justillas’ a la R-1. El último rápel de 40m ya, en doble cuerda nos permitirá llegar al suelo.
Xavi en el primer rápel
Detalle de donde acaba la cuerda en el segundo rápel (con el 'chiclet' sí llega justillo)

En resumen es una vía de ‘complemento’ para otras vías, con pasos bonitos, aunque la vegetación le quite algo de ambiente.

Después de la descripción técnica también quiero hacer una referencia al comentario de Amadeu que colgó el pasado día 13 explicando que había abierto la vía ‘Anèmica’, que sigue prácticamente el mismo recorrido que la Aina y que ha usado los numerosos puentes de roca de la pared para auto-asegurarse, sin usar los parabolts de Aina y los ha dejado equipados, para demostrar al aperturista que por allí no era preciso ‘taladrar’ la roca y haciendo una sola reunión intermedia en una sabina. La verdad es que me parece un poco ‘impresentable’ dicha actuación, y triste que no podamos convivir todos en paz. Diferente hubiera sido que Amadeu ya hubiese abierto la vía con anterioridad y que ahora la hubiesen ‘machacado’ con parabolts…
Detalle de parabolt de Aina y puente de roca de Anèmica en el primer largo

Siguiendo la jornada nos fuimos a hacer la vía Francesc Suñol, abierta hace cuatro años por dicho escalador. Me la había recomendado el buen amigo del Maresme Jordi C. y desde luego que la encontré muy interesante.

Para su localización, hay que fijarse en la placa a la derecha de la ‘Pulcra desvirgada’, donde veremos en su centro una vía equipada con parabolts (¿?) y a su derecha la Francesc Suñol, equipada con espits.

El primer largo de 25m, de IV+/Vº, sobre roca excelente y protegido con 8 espits, es para disfrutar. Lo único que se le puede achacar es el emplazamiento de la R-1 (2 espits unidos con cadena y otro más de refuerzo), ya que es casi mejor ir a la repisa que hay a su izquierda y montar reunión con uno de los espits del segundo largo y ‘algo’ más que coloquemos.
Quim en el primer largo de Francesc Suñol

El segundo largo hace una travesía en diagonal a izquierda (IVº) con movimientos más técnicos de los que parece a primera vista, seguido por una primera tramo de IV+ y después ya por placas de IVº hasta la R-2 a los 30m, con las mismas características que la R-1.
Xavi en el segundo

El tercer largo inicia por una bonita placa de IVº que en diagonal a la izquierda nos conduce al paso ‘duro’ de la vía, en un tramo de diedro, en el que nos tendremos que ‘esforzar’, siguiendo posteriormente por unas placas de IV+ para llegar a laR-3 a los 30m.

Dado el recorrido de la vía yo recomendaría descender de igual manera que la Aina, ya que si queremos ‘empalmar’ 2 rápeles, podemos encontrarnos con un buen lío de cuerdas al recuperar, dada la vegetación existente.

Rematamos la jornada haciendo la mencionada vía de parabolts que acaba en la R-1 de la Francesc Suñol, con 7 parabolts y una dificultad parecida.

En resumen un perfecto día de escalada de esos que crea afición…

11 comentarios:

Anónimo dijo...

Pues si me permnites romper una lanza por Amadeu, e invitando a un ejercicio de empatía, es bueno tratar de imaginar como se siente una persona que ha crecido en Malanyeu, a pie de esa pared. Una pared, entonces impresionante y limpia.

Yo he pedecido otros agravios similares a la tierra en la que vivo, y lo que me genera es dolor, una pena larga y triste como un río.

Y es inegable que Malanyeu està perdiendo su magia debido al abuso de la xapa. Me ha apsado a veces no saber que via coger de la cantidad de expaiones que me encontraba, una sensacion muy desagradable qu em recuerda las decepcionantes escaladas en el Pic del Martell.

En fin. Como decía uno, creo que no debemos justificar nuestro amor a la tierra, al revés, los que la agreden, deberían poder justificar los mnotivos concretos que legitiman esa agresión.

A mi, Malanyeu, me gnera una mezlca de admiración y tristeza, y reconozco que maldigo aquellos que abusan del Taladro con tan poco respeto por la tapia. Una via de Malanyeu da la dimnesión exacta de lo que està pasando: "la bèstia ferida".

Anónimo dijo...

Bones,

primer de tot felicitats pel blog!

Segon dir que caldria escalar més i potser no criticar tant... a Malanyeu s'han trepitjat autèntiques obres mestre obertes fa 10 o 20 anys sense Aliens,Link camps ni Totem Camps... i sense abusar dels bolts! quan no és la primera vegada puc entendre perfectament que un es molesti...i molt!

L'agost passat vam obrir la "bèstia ferida", via crítica amb el mal ús del trepant en aquesta paret, i haver trepitjat la via Nadal...
ningú és més que el veí, però ningú hauria de passar per sobre d'on fot molt de temps que ja hi va passar gent bastant més sèria i compromesa que avui en dia...
despenjar-se sempre és més fàcil...

salut i tàpia

chuek

Joan B dijo...

Hola,
Me'n alegro que la via us agradés. La vaig obrir en una zona on sabia que no en trepitjava cap altre i per fer-ho des d'abaix. La 1a. reunió tenia una baga de 11mm que algú deu haver tret i substituit pel cordino que hi vareu trobar vosaltres.
Salut i a tibar

Amadeu dijo...

Hola,
La via Anèmica conviu pacificament amb l'Aina.Hem vaig limitar a enfilar cordinos per els forats de la roca.Aixó et molesta? No vaig afegir ni treure ferro! Jo trobo "impresentable" no respectar la vocació d'una paret i obrir amb taladro un terreny cent per cent autoprotegible.I m'agradaria que amb la meva acció els escaladors que passin per allà es facin algunes preguntes (soc un ilús).
Que ara l'Aina es encara mes fácil perque esta super equipada? Doncs treu els cordinos,home! que jo no m'emprenyare pas.
Als anónims: certament la bèstia esta ferida;es trist.Gracies i records! Amadeu

frankie dijo...

No em (sense H, si us plau) deixa de sorprendre que tantes vegades s'escrigui sobre agressions al territori, com si el "territori" fos una entitat amb personalitat pròpia. A més d'un li recomano es llegeixi el primer capítol d'un llibre de Saramago ("Levantado do chao", o "alçat de terra", o "levantado del suelo" com es prefereixi... dic el primer capítol, perque demanar llegir un llibre sencer igual a algú se li farà llarg) que justament parla sobre el concepte de "paisatge"... potser entendrà que el "paisatge", o el "territori" tenen sentit des del moment que algú el contempla.

Entenguem, doncs, que en algun cas ens pot semblar que determinada acció fereix el territori, com si fos una bèstia, quan en realitat el que s'està ferint és "només" la nostra sensibilitat.

No estaria de més fer un esforç per comprendre que diferents sensibilitats poden coexistir en un mateix territori... però el consens demana certa capacitat de cedir en alguna de les pròpies "veritats" per tal de deixar espai a altres sensibilitats. Però ... ai... això de cedir sembla que no està gaire de moda... ho sé.

Siguem realistes: al "territori" - entès des del punt de vista objectiu -, se li en fot tres cogombres que plantem una dotzena (o un centenar) de parabolts en una paret.

Si ens emprenya una línia de parabolts, anomenem les coses pel seu nom, que vindria a ser:

- m'emprenyen els bolts perquè permeten que quan jo vaig a fer una via, allò sembli la rambla.

- m'emprenya escalar sentint crids d'una cordada a menys de cinquanta metres (per a mi serien dos-cents, que tinc l'orella molt fina)

- m'emprenya anar a un lloc que considero "meu" (tot i que potser valdria la pena consultar al veritable amo de la paret, que viu a poc menys de 1 Km) i trobar-me'l ocupat.

potser en realitat, en el fons del subsconscient, són aquestes coses les que ens emprenyen ¿no? més que no pas quatre peces d'innox a la paret... al cap i a la fi no deixem de ser una colla de mamífers amb un gran instint territorial.

frankie dijo...

No em (sense H, si us plau) deixa de sorprendre que tantes vegades s'escrigui sobre agressions al territori, com si el "territori" fos una entitat amb personalitat pròpia. A més d'un li recomano es llegeixi el primer capítol d'un llibre de Saramago ("Levantado do chao", o "alçat de terra", o "levantado del suelo" com es prefereixi... dic el primer capítol, perque demanar llegir un llibre sencer igual a algú se li farà llarg) que justament parla sobre el concepte de "paisatge"... potser entendrà que el "paisatge", o el "territori" tenen sentit des del moment que algú el contempla.

Entenguem, doncs, que en algun cas ens pot semblar que determinada acció fereix el territori, com si fos una bèstia, quan en realitat el que s'està ferint és "només" la nostra sensibilitat.

No estaria de més fer un esforç per comprendre que diferents sensibilitats poden coexistir en un mateix territori... però el consens demana certa capacitat de cedir en alguna de les pròpies "veritats" per tal de deixar espai a altres sensibilitats. Però ... ai... això de cedir sembla que no està gaire de moda... ho sé.

Siguem realistes: al "territori" - entès des del punt de vista objectiu -, se li en fot tres cogombres que plantem una dotzena (o un centenar) de parabolts en una paret.

Si ens emprenya una línia de parabolts, anomenem les coses pel seu nom, que vindria a ser:

- m'emprenyen els bolts perquè permeten que quan jo vaig a fer una via, allò sembli la rambla.

- m'emprenya escalar sentint crids d'una cordada a menys de cinquanta metres (per a mi serien dos-cents, que tinc l'orella molt fina)

- m'emprenya anar a un lloc que considero "meu" (tot i que potser valdria la pena consultar al veritable amo de la paret, que viu a poc menys de 1 Km) i trobar-me'l ocupat.

potser en realitat, en el fons del subsconscient, són aquestes coses les que ens emprenyen ¿no? més que no pas quatre peces d'innox a la paret... al cap i a la fi no deixem de ser una colla de mamífers amb un gran instint territorial.

Amadeu dijo...

Caram Frankie! Ja saps del que estem parlant?
Estic mancat de la teva exquisida fluidessa lingüistica i la ortografia no es el meu fort,per tant sere breu.
Una de les "veritats" objectives es que les següents vies (de Malanyeu) han estat modificades en el seu caracter per els parabolts afegits d'altres lineas posteriors ( aixó a tot arreu s'en diu falta de respecte):
Salvadora,Savinot Ferèstec,Senglar,Nadal,Cordat la espardenya,Silvestre,Sajolida,Estralls,Carnestoltes,La Llei del Moment i el Biaix del Temps.
Potser tú em sabras dir qui ha de cedir? al cap i a la fi no deixem de ser una colla de persones humanes amb ganes de viure en pau.
Amadeu

edunz dijo...

eo, i l'inici de la viatge per la pura delícia!

Amadeu dijo...

Si noi!

trepetxu dijo...

frankiyee ,
això de que el paisatge, (entenem en aquest cas una paret, d'un rocam exquisit per cret) se li enfot tres parells de pebrots el fet de que es co.loqui expansions cada 90 centímetres és una mica agoserta no?
crec que el que caldria és ser una mica més humils i no creure'ns poseïdors de la veritat absoluta. TOTS els oberturistes que han currat en aquesta paret, i que em disculpi aquell qui està lliure de pecat, hem col.locat algún expansiu o altre, com qui deixa una cagadeta o una fita, ah, però amb una diferència que aquestes són inviolables i no degradables. Quan s'en abusa gratuïtament és una pena però quan es fa violant vies veïens a escassos 2 metres en algún cas 2 pams, és més que treure caràcter a una paret... Heu pensat mai com perduraran aquestes parets d'aquí 200 anys? i la histaoria de rutes pioneres?
però és tant absurd seguir amb aquesta qüestió com creure que ets l'únic que ha llegit "alçat a la terra", però bé, apofitant la cita litarària et diré que hi ha algún text (ja no llibre, que també és molt gruixut) d'un tal Bonatti que diu que les tant preuades "xapes" que empaitem, eliminen l'impossible en l'alpinisme.
Clar que per molts aquest és un carca romàntic...
És evident que el que fem nosaltres és escalada-botifarrada al costat d'aquelles gestes però les parets no deixen de ser això, i crec que més vives del que et penses. i ja que elles no les sentim queixar-se quan les penetrem amb els trepants, aquí seguirem tocant els nassos amb aquells que es creuen que amb una maquita i una estàtica estàn aportant alguna cosa de nou.
collons ja m'he fotut mosca.
apa, salut i metrus
i bon rotllo

RESPECT!

ADRIÀ

Anónimo dijo...

Aquest bloc és excel · lent. Hi ha sovint tota la informació corresponent als suggeriments dels meus dits. Gràcies i mantenir el treball superior!